Notícies

MAIG
8

2009 - Transició de primària a secundària: estratègies per sobreviure dels alumnes amb dislèxia


Brenadette McLean

El constant canvi en el punt de vista en les definicions de dislèxia ens alerta sobre el fet de que es tracta d’alguna cosa més que un problema de lectura, escriptura i confusió en l’ordre de les lletres. Les definicions més actuals apunten a dificultats organitzatives, mnemòniques, aquelles relatives a la recuperació de les paraules i a la velocitat del processament. A més, la definició de Reid, senyala que la condició de dislèxic va avançant amb el temps. Per tant, no ens podem sorprendre que molts dislèxics no siguin identificats des de petits. Per altra banda, és molt satisfactori que les últimes definicions posin èmfasi en les habilitats dels dislèxics.

Per tant, el que es desprèn del nostre creixent coneixement de la condició del dislèxic és que necessitem fixar-nos en més paràmetres a més a més del de la lectura en el procés de diagnòstic i atenció de les dificultats que aquestes persones presenten amb el temps, l’establiment de seqüències, l’articulació de paraules i frases, en general, amb les habilitats automàtiques.

Al passar a l’educació secundària, els alumnes es poden trobar davant un excés d’informació, a causa de la gran quantitat de llengua oral a la que estan exposats. A més, al entrar a la secundària es passa del model escolar d’aprendre a llegir a llegir per aprendre.
Durant les explicacions a la classe, poden existir senyals visuals, tàctils, auditives o kinestèssiques. Pel col·lectiu de dislèxics, el mètode auditiu és el menys adequat. La informació oral, especialment si es tracta d’un discurs ràpid, pot ser per ells molt dificultós d’assimilar. Probablement, la velocitat de processament serà lenta i la memòria els fallarà. El problema, es pot veure augmentat per la complexitat del llenguatge o pel ritme de dicció molt accelerat.

Dificultats amb el temps i l’organització
Ser puntual i organitzat, qualitats controlades per l’hemisferi esquerra, són molt complexes pels dislèxics. Aquests sembla que no disposin de rellotge biològic que controla el passat, el present i el futur. Tal vegada l’explicació es troba en que el llenguatge del temps és abstracte i simbòlic, en comptes de contret i visual.
Una altra conseqüència clara de la pobre apreciació temporal és la confusió entre causa i efecte, acció i conseqüència. Tal vegada, això serveixi per explicar perquè tants alumnes dislèxics s’esbatussen amb els seus companys i es queixen de que tot els hi passa a ells. En aquests casos el control és moltes vegades extern, i la incapacitat per portar a terme certes accions portarà determinades conseqüències. Si els deures arriben sempre tard o inacabats, es prenen mesures disciplinaries tard o d’hora. Si els deures requereixen llargues hores de dedicació i s’han d’entregar en una data determinada, s’ha de pensar en realitzar-los amb molta anterioritat.

“¿Qui seria capaç d’agrupar als treballadors d’una organització que requereixi treballar per deu caps diferents en una setmana, en tres o quatres grups de treball diferents, sense contar amb cap lloc fixa de treball o una taula pròpia i forçar-los a estar sempre d’aquí cap allà? ¿Quina empresa amb cap prohibiria als seus treballadors demanar ajuda als seus companys i els demanaria retenir dades importants en la seva memòria, treballar 35 minuts diaris en la correcta escriptura de les paraules i després canviar-se de lloc, agrupant-se en grups de més de 30 i prohibiria la interacció social excepte en els descansos? L’escola secundària.”

Aquest fragment de Handy serveix per recordar-nos que la transició a l’escola secundària significa que els nois es troben davant d’una nova realitat, amb una gran quantitat de professors i assignatures, el que requereix un ús eficaç de les habilitats d’organització. Continuant amb l’analogia anterior, és molt probable que els deu caps utilitzin deu llenguatges molt diferents, per exemple, el llenguatge especialitzat. D’aquesta manera es fa imprescindible la necessitat de processar amb rapidesa i les habilitats bàsiques d’automatització. Als alumnes dislèxics els resulta molt difícil estar en el lloc adequat, puntuals i amb el material adequat. Normalment aquest tipus d’alumnes tendeixen a portar tot el material amb ells en comptes de portar a l’escola el que necessita per les assignatures d’aquell dia. D’aquí que la roba esportiva continuï a la motxilla setmana rera setmana sense rentar.